LES AMETISTES DEL MONTSENY

Fa cosa d’un segle i mig que les ametistes del Montseny varen deixar d’ésser un negoci rentable, però fa cosa de seixanta anys que l’alquímia meravellosa del numen poètic de Guerau de Liost convertia les velles “pedres d’anells” en gemmes immarcessibles amb les quals va teixir la més escollida diadema al seu estimat Montseny.

Guerau de Liost anomena a les ametistes “violes en cristall de quars”. És una descripció poètica que s’adapta plenament a la realitat. Les ametistes no són altra cosa que quars cristal·litzat tenyit d’un color morat o blau a causa de l’òxid de manganès –així ho creuen els naturalistes- que contenen.

A LA MUNTANYA D’AMETISTES

Apoteòsic, d’enroscades trompes

soni l’esclat imperial. Un jorn

set lapidaris, traficant de pompes

la cuita violaren de ton forn.

I prodigares –camperola festa-

no pas de ginebrons l’opal espars

ni el topazi florit de la ginesta

sino violes en cristall de quars.

Avui, sorruda ta dolor consagra

d’exhausta mina l’oblidat renom.

I encara sotges amb la testa amarga

el responsori de les boires tristes

que sots avall s’agemoleixen com

un enderroc de noves ametistes.

A la “Topografia mèdica de Viladrau” publicada l’any 1915 podem llegir:

“Respecte a l’origen del poble, poca cosa se’n sabé, i lo referent al mateix se dedueix per la tradició. Se diu que fou fundat per set lapidaris romans que venien a recollir pedres precioses an el Montseny, puix té fama aquesta muntanya de covar ametistes i altres pedres fines. D’aquestes n’hi ha mostra a la creu que posseeix l’església parroquial.

Ha existit aquí –segons se diu- persona que’s dedicava a recollir pedres precioses –com crestall de quarç- i els venia als argenters de Vich.”

Els autors creuen que la descoberta de les ametistes tingué lloc a les darreries del segle XVI o a principis del segle XVII. Els documents d’arxiu trobats fins ara parlen per primera vegada de l’explotació d’ametistes l’any 1610 per un conveni :

“ Die lune nona mensis augusti anno a Nativitate Domini 1610. In civitate Vici.

En Nom de Déu.

Sobre lo treballar y traure pedres de las padreras de ametistes y altres pedres de anells que son y es trobaran en la parroquia y terme de Sant Martí de Viladrau, bisbat de Vich, (...)”

Les ametistes del Montseny eren també anomenades “pedres de Vic” per haver-ne quasi sempre dirigit la seva explotació vigatans i per haver-se treballat i polit en aquesta ciutat.

La paraula Lapidari indica etimològicament el que es dedicava a tallar i a polir les gemmes, però sembla que també s’aplicava als simples extractors de les ametistes, als quals a voltes s’anomena també minaires. Els arrendadors algunes vegades són joiers però altres només comerciants. Els simples treballadors són al principi francesos, emigrats en busca de treball, i més tard gent del país, varis del propi Viladrau.

Tots els testimonis relacionats amb les troballes i explotació de les ametistes convergeixen en la precisió de que aquestes es feien en la part baixa de la muntanya, mai a grans altures, normalment en els fondals de les rieres o grans xaragalls.

La fi de l’explotació comercial de les ametistes va venir a l’iniciar-se el segle XIX, segurament coincidint amb les convulsions polítiques que hi hagueren en la seva segona dècada, i per altra banda les mines o llocs d’explotació presentarien ja símptomes d’esgotament. D’altra banda les exigències de la joieria moderna es feren cada vegada més refinades i les pedres violades del Montseny es veieren substituïdes per gemmes de més qualitat o per simples cristalls artificials o de fantasia. En una paraula, la seva explotació no esdevenia rentable.

Passat el bon temps només eren útils per ornar les fades o paitides montsenyenques que des de la pregonesa dels seus gorgs esmaragdins sotjaven amb ull poruc uns vianants sobre els que eren cada vegada més inútils els seus encanteris. Les ametistes passaven de ser una realitat històrica a ser una vivència poètica encara més duradora.

Extret de:

PLADEVALL, Antoni: “Les ametistes del Montseny”, dins Monografies del Montseny, núm. 1, pàg. 77-92, juliol 1986.